El ball irregular de la cortina entrant de la finestra cap a casa fa que no m’acabi d’adormir. Estic tranquil i tanmateix cada nou impacte del vent em fa obrir de nou el ulls.El temps no passa. Ja tinc la bossa feta i el pis és tot net. Fins i tot tinc la jaqueta, la cartera i les claus preparades sobre la bossa per no deixar-me res.
Tan aviat com hem soni el despertador agafo les coses i marxo per sempre del que durant 3 anys ha sigut casa meva. Però no estic nerviós.
Hauria de aixecar-me i tancar la finestra. Encara hem tirarà el bitllet d’avió a terra. Però hem fa tanta mandra moure’m. De fet, no és mandra. És que no me’n sento capaç.
Sembla mentida com he pogut acumular tantes coses en tant sols 3 anys. i això que només és una habitació...
1 comentari:
quina sorpresa!
Publica un comentari a l'entrada